M. Teresa Castelló Bou és l’autora d’aquesta publicació
que ve a omplir un buit en els estudis d’antropologia a les Terres de l’Ebre.
Molts de vosaltres la recordareu perquè ha estat professora i companya de
l’institut Flix.
La Teresa, sense ser nascuda aquí, és una més de
nosaltres. És membre del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, i té entre mans
projectes com la catalogació de construccions de pedra seca, o ha publicat
juntament amb l’Anna Figueras el treball “Licors tradicionals, aiguardents i
vins generosos” a la Ribera d’Ebre, el Priorat i la Terra Alta. A més, no
podem passar per alt la seva dedicació a la docència no sols a Flix, també a
Garcia, Ascó, i ara mateix, a l’escola de Tivissa. Aquest interès i aquesta
curiositat que mostra per les coses que l’envolten els podem descobrir en el
seu nou llibre.
La tasca del mestre, no sempre fàcil, però
sempre agraïda, és acompanyar en el camí de l’aprenentatge. En certa mesura, en
els treballs en els quals ha participat la Teresa, també fa una feina
d’acompanyament. En aquest cas, ens acompanya en un camí per conèixer-nos més a
nosaltres mateixos, a partir d’aspectes antropològics que van, per exemple des
de les construccions de pedra en sec, a la figura de la dona pagesa, que és el
que ens ha convocat avui aquí.
Un llibre on amb un títol ben explícit ens avança que
tracta sobre la dona pagesa a les Terres de l’Ebre en els anys de la postguerra
(anys 40, 50 i 60 del segle XX).
Si fem un cop d’ull als llibres d’història i en fem un
buidatge, comprovarem que normalment els esdeveniments històrics estan
protagonitzats per personatges masculins –com si les dones fossin invisibles-.
A més, molts dels fets històrics tenen lloc en ciutats (normalment
perquè són el centre del poder) o bé de les grans concentracions urbanes davant
de llocs de tradició rural o pagesa. Si més o menys acceptem aquesta premissa,
podem dir que la Teresa ens ha regalat un estudi que precisament ve a posar en
solfa tot això i reivindica la figura de la dona, reivindica les classes
populars, i reivindica unes comarques de tradició rural, com són les que
protagonitzen aquest estudi.
Així que podem afirmar que el llibre posa en primer pla
uns àmbits (dones, pagesia, Ebre) en què la història més “oficial” hi ha passat
de puntetes, o potser la visió que se li ha donat no ha estat prou equilibrada.
Aquest llibre és “el relat d’un món que deixem enrere”, o
potser ja podem dir “que hem deixat enrere”. LA Teresa ha estat capaç d’enfilar
un seguit d’històries personals que totes elles, conformen la nostra pròpia
història. I ho ha pogut recollir a partir de testimonis i de vivències en
primera persona. Són les últimes que han estat protagonistes d’unes formes de
vida i de treball que ja són el passat. Aquest és un altre dels valors del
llibre: un estudi que dóna veu a una última generació de casa nostra, que de
ben segur molts de nosaltres hi podem posar cara i ulls a partir de les mares,
iaies, ties o veïnes que han protagonitzat aquestes històries de vida.
Si
parlem de l’estructura del llibre i de la finalitat del llibre direm que La dona pagesa, de la guerra civil als anys
60 a les Terres de l’Ebre és, abans de res, una invitació a rememorar el
nostre passat més proper, i a rescabalar de l’anonimat i de l’oblit el paper de
la dona, si més no en el curs de la història més propera, sotmeses per
imperatiu cultural a un protagonisme secundari, submises a tot i a tothom, però
que han estat el pal de paller dels nuclis familiars.
Aquesta
idea és molt present i ens acompanya en tota l’obra. És a dir, la consciència
de l’autora de l’assignació cultural de rols. Així ho trobem a les primeres
pàgines:
Les diferències de sexe es
refereixen a les diferències biològiques entre homes i dones, però les
diferències de gènere es fonamenten en la construcció cultural que va forjant
cada societat.
El
llibre, a partir de les vivències, els records i els comentaris de les dones
entrevistades, dibuixa el paisatge d’allò que eren les formes de vida tradicionals
en el període comprès entre els anys 40 i els 60, repassant el què per a moltes
generacions de joves avui els semblarà un anecdotari, i descrivint el lent però
progressiu declivi d’un temps, i apuntant els profunds canvis i transformacions
que es van viure.
El
llibre, trenat a partir de les entrevistes realitzades, té una lectura distesa,
àgil i atractiva a la qual no hi manca el rigor i la coherència. Enganxa al
lector doncs el tracte que en fa de les fonts orals a través de les
transcripcions mostra la sensibilitat, el respecte i l’empatia de la Teresa
davant la informant.
Si
bé el llibre s’estructura en 6 apartats o capítols, podem acabar agrupant el
contingut en els següents títols:
1.- De la dedicatòria a la presentació.
És únicament en aquestes primeres pàgines on l’autora es permet arraconar
momentàniament el paper d’historiadora o antropòloga, per expressar obertament
i desinhibida els sentiments i motivacions que l’han dut a fer la recerca. En
aquest sentit ens quedem amb la dedicatòria, que esdevé tota una declaració
d’intencions.
A la meva mare i a les meves
dues àvies, tres dones pageses que han dedicat les seves vides amb molta força,
treball i amor a les feines de la masia i a tenir cura de tota la família.
Vindica
el paper de la dona com a pal de paller de la unitat familiar. Aquest és l’eix
al voltant del qual es vertebra el discurs del llibre i que es va bastint amb
la recerca de les informants.
2.- Esfera familiar i social de les dones a
pagès. En aquest apartat Teresa dibuixa a la perfecció el procés
d’adoctrinament i de repartiment de rols i tasques que, des de petita, rebia la
nena pagesa. A redós de les àvies i la mare, aprenia de menuda quines eren les
funcions i normes de conducta que hauria de seguir i perpetuar. L’escola, separada
per sexes, i l’església, amb tots els rituals de pas (bateigs, comunions,
casaments...), dictaven la moral a seguir. El model era ser submisa, pietosa,
amant de la llar i de la família. Era així com s’inculcaven les diferències de
gènere.
Valguin
per il·lustrar aquestes idees els següents paràgrafs:
A partir del dia que vam
enterrar a la meua mare, quan jo tenia 14 anys, vai anar vestida de negre
durant tres anys i durant tot un any amb mocador del cap negre per anar al
defora i per estar per casa.
Teresa
també es pregunta per l’esbarjo d’aquelles dones. Aquest es limitava força als
diumenges, les festes majors, els aplecs i les romeries.
La joventut anava al ball o al
cine (...) esperàvem lo diumenge amb aquell deliri! Era molt maco. Allí se
concentrava tot lo poble, nois i noies. Les mares anaven a acompanyar les
filles...
Una dona sola al bar, mai de
la vida! M’ha costat molt entrar sola en un bar. És una cosa que te queda. Ara
no, si vaig fora, vaig a fer el talladet o el que em convingui, però m’ha costat
molt.
Jo era joveneta, i me’n
recordo de la primera noia que vaig veure amb pantalons.
La
resta de la setmana la dona pagesa tenia cura de les tasques domèstiques, es
preocupava de la cuina, la roba, el bestiar petit, la feina al camp... I Teresa
sentencia: les dones havien de demostrar ser treballadores, estalviadores i
sacrificades!
3.- Les feines casolanes. Totes les
tasques casolanes eren absolutament terreny de les dones. Entre aquestes: Tenir
cura de la llar -dels avis i fills-, cuinar, preparar conserves –en aquest punt
incideix en la importància de la matança del porc-, anar a buscar aigua al riu
o a la font, cosir, apedaçar, fer labors, agranar, pastar pa, tenir cura del
corral, fer bugada...
Als rentadors hi sortia tot.
Hi havia cada crítica i cada cosa segons qui trobaves! Allí sortia tot el
poble. S’hi feia safareig. Principalment després de la festa major quan venia
l’orquestra, allà se comentava qui havia ballat amb qui, que si una parella se
n’havia anat cap a un racó...
4.- Les feines del camp. Trobem tot un
llistat, perfectament il·lustrat, de les activitats que duia la dona pagesa al
camp. Entre d’altres ens parla de:
- El cultiu de la vinya i
la verema: ensofrar, espampar, tallar el raïm.
- la sega (amb totes les
activitats que comportava: segar, garbellar, preparar el menjar...)
- L’oliva: plegar aulives
- L’ametlla: picar–les,
recollir-les, treure les clofolles...
- El conreu de l’arròs
- Altres activitats: anar a
la garrofa, a l’avellana, anar a servir, encaixar fruita, fer objectes amb
margalló...
Amb
La dona pagesa, de la guerra civil als
anys 60 a les Terres de l’Ebre, Teresa ens acompanya en el camí de
l’aprenentatge i, va a més, ens invita a fer recerca, a indagar en les nostres
pròpies històries personals, a interessar-nos per les microhistòries, i és així
com descobrim la vessant més pedagògica de la Teresa qui, a partir de les fonts
orals, ha sabut retratar succintament, amb rigor i coherència, un temps que
l’aculturació d’un règim va tenir bona cura de traçar, i que la histografia més
recent, inexplicablement, ha menystingut.
Per
tant, us invitem a que llegiu i rellegiu aquest deliciós text, ple d’anècdotes
i bocins de vida, perquè amb ell no sols ens ajuda a recuperar la desmemoria,
sinó que també emplaça la dona pagesa en el món de la història amb un llibre
que, al nostre entendre, omple un buit historiogràfic i antropològic si més no
a les Terres de l’Ebre, i de segur que serà llibre de referència, de consulta,
per a noves recerques.
