Educar deu ser una cosa semblant a
espavilar els marrecs i frenar els
adolescents. Just al contrari del que fem: no és estrany veure nanos
de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és
veure'n de catorze sense hora de tornar a casa.
N'hem dit sobreprotecció, però és la
desprotecció més absoluta: el
nen arriba a l'insti sense haver anat a comprar una trista barra de
pa, just quan un amic ja s'ha passat a la coca.
Sorprèn que hi hagi tanta literatura
mèdica i psicopedagògica per
afrontar l'embaràs, el part i el primer any de vida, i es faci un buit
fins als llibres de socors per a pares d'adolescents de títols
suggerents com El meu fill em pega o El meu fill es droga. Els nens
d'entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui.
Des que abandonen el bolquer (ja era
hora!) fins que arriben les
compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que
t'ensumes que s'han enganxat al tabac, els pares fem una cosa
fantàstica: descansem. Reposem forces de l'estrès d'haver-los parit i
ensenyat a caminar i ens en desentenem fins que tocarà anar-los a
buscar de matinada a la disco. Ara que per fi tornem a poder dormir, i
fins que la por a l'accident de moto ens torni a desvetllar, fem una
migdiada educativa de deu o dotze anys.
Algú s'esgarrifarà pensant que aquest
període és precisament el
moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a
l'escola. I si arriben immadurs a primer d'ESO que ningú no pateixi,
allà els esperen els col·legues de batxillerat que ens els
sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos. Al model de pares que
sobreprotegeix els petits i abandona els adolescents ningú no els
podrà acusar d'haver fracassat educant els seus fills. No ho han i
intentat.
Els mestres fan alguna cosa més que
vaga o vacances, i l’educació és
bastant més que un problema.
Demano perdó tres vegades: per
col·locar en un títol tres paraules
tan cursis i passades de moda, per fer-ho per parlar dels mestres, i,
sobretot sobretot, perquè la meva idea és -ho sento- parlar-ne bé.
Sé que la meva doble condició de pare
i periodista, tan radical que
les seves sigles són PP, em convida a criticar-los per fer massa
vacances (com a pare) i em suggereix que parli de temes importants,
com la llei d’educació (és el mínim que li escauria a un periodista
aquesta setmana).
Però n’estic fart que la paraula més
utilitzada al costat d’escola
sigui “fracàs” i al davant d’educació hi acostumi a aparèixer sempre
el concepte “problema”, i que “mestre” acostumi a compartir titular
amb “vaga”. L’escola fa alguna cosa més que fracassar, els mestres fan
alguna cosa més que fer vaga (i vacances) i l’educació és bastant més
que un problema. De fet és l’única solució, però això ens ho tenim
molt calladet, no fos cas.
El meu procés, íntim i personal, ha
estat el següent: vaig començar
sent pare, a partir dels meus fills vaig aprendre a estimar-me el fet
educatiu, la feina de criar-los, d’encarrilar-los, i, ves per on, ara
m’estimo els mestres, els meus còmplices.
Com no m’he d’estimar una gent que es
dedica a educar els meus fills?
Per això em dol que es malparli per
sistema dels meus estimats
mestres, que no són tots els que cobren per fer-ne, és clar, sinó els
que en són, els que sumen a la professió les tres paraules del títol,
els que mentre molts pares se’ls imaginen en una platja de Hawaii són
tancats en alguna escola d’estiu, fent formació, buscant eines noves,
mètodes més adequats.
Us desitjo que aprofiteu aquests dies
per rearmar-vos moralment.
Perquè cal molta moral per ser mestre. Moral en el sentit dels valors
i moral per afrontar un dia a dia feixuc sense sentir l’estima i la
confiança imprescindibles. Ni els de la societat en general, i a
vegades ni tan sols els dels pares que us transferim la canalla però
no l’autoritat.
Us imagineu un país que deixés el seu
material més sensible, les
criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb
la missió més decisiva, formar-los, en mans d’unes persones en qui no
confia?
Les lleis passen, i les pissarres
deixen d’embrutar-nos els dits de
guix per convertir-se en digitals. Però la força i influència d’un bon
mestre sempre marcarà la diferència. El que és capaç de penjar la
motxilla d’un desànim justificat al costat de les motxilles dels
alumnes i, ja alliberat de pes, assumeix de bon humor que no serà
recordat pel que li toca ensenyar-los, sinó pel que aprendran d’ell.
Carles Capdevila / Periodista
