ARA

En aquesta pàgina trobareu una selecció d'articles sobre pedagogia i educació apareguts al diari ARA que inviten a la reflexió. 

Esperem que siguin del vostre interès.

LES ESCOLES D'EDUCACIÓ ESPECIAL NO HAURIEN D'EXISTIR, PERÒ...

Aquesta és una frase que diu la mare del Marc al documental “Peixos d’aigua Dolça (en aigua salada)” que van emetre per TV3 fa uns dies. Per si encara no l’heu vist, us el recomano: és un documental que mostra l’autisme des d’una vessant molt humana, a través de persones que tenen aquest diagnòstic, les seves famílies i experts.

Però a mi, aquesta frase m’ha quedat al cap. Fa més de 30 anys que treballo a l’entorn de l’educació especial i tinc un fill que acaben de diagnosticar de TEA ( Trastorn de l’Espectre Autista) que va a una escola “ordinària” (o no especial).

I voleu que us digui? A mi m’és ben igual si l’entorn on es desenvolupa el meu fill és especial o no, per a mi, el que és més important és que el meu fill i tots els nens i nenes, tinguin el que necessiten per a créixer i potenciar les seves capacitats.

Però sembla que ens movem entre dos extrems: l’especial i l’ordinari, i el que queda al mig encara està per fer.

Sovint, parlem des del punt de vista ideològic i posem el focus en l’estructura, el servei, el lloc des d’on s’atén als infants: l’escola. Però ens oblidem del que necessiten, de les seves característiques i peculiaritats. Oblidem que els nens i nenes no són una massa homogènia que creixen tots a l’hora i de la mateixa manera, que n’hi ha que necessiten uns suports específics diferents a la resta.

Ara toca desmantellar les escoles d’educació especial per afavorir la inclusió. Molt bé, molt bonic... llavors, què fem amb els nens i nenes que necessiten desenvolupar la seva comunicació a través d’un llenguatge alternatiu? li ensenyaran a l’escola? I amb els que necessiten sessions de fisioteràpia dirigides específicament a aguantar el cap, el tronc o aguantar-se drets? (no, no és el mateix que educació física) i amb els que tenen problemes de salut i necessiten el suport d’una infermera?...Doncs amb aquests fem una educació compartida (com el Marc, que surt al reportatge): això vol dir uns dies en un centre especial i els altres en un centre ordinari, o bé aules específiques a la mateixa escola, posem vetlladores o bé (més ben dit: i a més) som les famílies que ens ocupem de pagar perquè els nostres fills facin aquestes teràpies que son essencials per ells i que no ens ofereixen a l’entorn escolar.

No, no m’estic carregant la inclusió escolar, només estic demanant que siguem una mica realistes i reconeixem que no podem desmantellar un entorn específic sense dotar de recursos a l’entorn ordinari.

Sabeu què és el que es troben els nens i nenes que van a escoles d’educació especial?: especialistes, atenció individualitzada i un entorn adaptat a les seves necessitats. Qui no voldria això per als seus fills? I no, no estan aïllats del món: els nens i nenes amb necessitats educatives especials també tenen germans, cosins, amics, van al parc, a la festa major... també “socialitzen”. Ja no son “ghettos”, els podeu veure al mercat, passejant pel parc o de visita als museus.

Ara mateix estem fent el pas cap a la “inclusió escolar” només ideològicament (de forma gairebé romàntica us diria) i està sent difícil, no ens enganyem.

No només és difícil perquè no hi ha recursos (ni diners), també ho és perquè l’entorn escolar no està preparat per atendre la diversitat. I no parlo només dels mestres, sinó també del nombre d’alumnes que hi ha per aula, de barreres arquitectòniques...

La inclusió ha de ser bona no només per a la comunitat (que es diu inclusiva), ni per als nenes i nenes que no tenen necessitats especials. La inclusió hauria de beneficiar, sobretot, als infants que sí les tenen.

I el que veig, des d’allà on soc, és l’esforç de molts agents socials per fer que la inclusió sigui real: d’entitats específiques (com associacions de pares) que ofereixen el seu suport a mestres, famílies i infants que son a escoles ordinàries; conec a famílies que prenen la iniciativa de presentar-se a la resta de famílies explicant què tenen els seus fills i oferint-se a resoldre dubtes; famílies que paguen part del sou de la vetlladora; també conec escoles amb equips d’orientació que es preocupen per atendre’ls des de dintre; a mestres que es reciclen, que es formen i pregunten... 

Però de vegades, em pregunto si realment és això.

Tal com està el pati, les escoles d’educació especial no haurien d’existir?...hi ha infants amb necessitats educatives especials, existeixen, son reals. I mentre les escoles ordinàries no disposin dels recursos necessaris per atendre’ls, la meva resposta és que SI que han d’existir. I el principal esforç en aquest trànsit l’hauria de fer l’administració, no és just que hagin de ser els mestres, les famílies ni els propis nens i nenes, sobretot ells i elles. Aquesta és la meva opinió.

Àngels Ponce

Diari ARA 22/10/2018

SI ALS FILLS ELS VA BÉ A L’ESCOLA, ÉS GRÀCIES ALS PARES?

¿Les criatures i els joves se’n surten millor a l’escola gràcies als pares? ¿O és responsabilitat seva i d’altres variables com els amics, l’escola i les mateixes capacitats personals? 

Maria Antònia Rovira és mare de tres filles, i àvia de set néts. Les filles, la Mar (41 anys), l’Anna (39) i la Glòria (34), van ser bones estudiants. “Les dues grans més que la petita, que va necessitar reforç de les matèries escolars a partir de l’institut, però totes tres se’n sortien soles perquè jo no he sigut mai partidària de fer els deures amb elles”.

La mare no feia els deures amb les tres filles, però sí que controlava com els anava a l’escola, quina feina tenien, i supervisava que els deures es fessin i que sempre estudiessin. És a dir, “fomentava el compromís i la disciplina amb l’exemple”, diu la Maria Antònia, envoltada de néts, perquè a les tardes ara cuida els fills de les filles.

El cas és que la Maria Antònia es defineix com una mare present, que sempre hi era, amb un llibre a la mà o escoltant música, perquè sempre les va “implicar molt en la cultura: anar a veure teatre, cinema i escoltar música especialment”.

Els experts apunten que una desena part de les notes (bones o dolentes) que treuen els fills són responsabilitat dels pares

Ara, amb els anys, quan les filles ja són mares, i totes tres amb la feina que els agrada (directora d’escola; empresària de parquets, i botiguera de roba), afirma que s’ha adonat que no va perdre el temps. “Em cansava de parlar-hi una vegada i una altra; els repetia el mateix amb l’objectiu de donar-los uns valors a totes tres”, diu. Per això, ella mateixa s’atreveix a animar els pares que hi persisteixin, “que no tirin la tovallola, perquè les paraules dels pares no se les emporta el vent”, malgrat que ho pugui semblar.

I tot això, el que va fer amb les filles, ara ho practica amb els néts. “Al Martí, de 9 anys, li pregunto: «¿Tens deures? Has d’estudiar?», i si necessita ajuda, m’ho diu, però els deures els fa ell, perquè insisteixo que els deures els han de fer les criatures, i no els pares”.

EL PES DELS PARES

A l’hora de valorar la influència dels pares en els fills, els estudis asseguren que una desena part de les notes dels fills són responsabilitat de la família. “És el que afirmen alguns estudis sobre la influència dels pares, que la xifren en un 10%”, explica el professor de pedagogia de la Universitat de Barcelona (UB) Enric Prats. Ara bé, també hi ha estudis que asseguren que en les notes “la responsabilitat recau en els mateixos alumnes, i també en els mestres”, continua Prats.

Ara bé, tot això si es mesura el rendiment escolar de les criatures i dels joves per les qualificacions. En canvi, “si «anar bé a l’escola» vol dir ser complidor, arribar a l’hora o tenir un tracte correcte amb els altres, és clar que la influència de la família deu augmentar”, diu el professor, que acaba de publicar el llibre Aprendre de lletres (editorial UB).

Per tant, en un plat de la balança hi ha les actituds (personals i de treball, en què influeix la família), i en l’altre hi ha la feina que l’alumne fa a classe, que és responsabilitat seva.

El pedagog busca una comparació amb la lectura. “És evident que una casa amb llibres és un ambient propici per fomentar la lectura, però això no significa que la criatura agafi l’hàbit”. El que sí que la família haurà aconseguit és “crear un pòsit, que tindrà efectes a llarg termini, però no a curt termini”.

En bona lògica, una casa sense llibres no és una bona palanca, tot i que això tampoc no significa que en surti un nen sense interès per la lectura, perquè pot haver trobat al·licients en altres ambients. “S’ha acabat posant un excés de pes en la família com a responsable en l’èxit educatiu i, alhora, se n’ha descarregat altres possibles actors, com són la influència dels amics, la pressió de l’entorn, el tipus d’escola (recursos disponibles, etc.)”, sosté Prats.

“S’ha acabat posant un excés de pes en la família com a responsable en l’èxit educatiu i, alhora, se n’ha descarregat altres possibles actors”

Enric Prats - Professor de pedagogia

En aquest sentit, Maria Rosa Buxarrais, catedràtica de teoria i història de l’educació de la Facultat d’Educació de la UB, enumera més variables a l’hora d’avaluar la influència de la família en l’èxit escolar: “Les expectatives dels pares sobre l’infant; els recursos econòmics de la família; la importància que doni als estudis; la intel·ligència i la predisposició de la criatura; el nivell cultural de la família (si disposen de llibres o bé tenen una preocupació per la cultura i l’oci); la relació amb els germans (competència); el tarannà o caràcter de l’infant, i també el tracte entre pares i fills”. I n’hi ha més.

PARES MOTIVADORS

Sigui com sigui, la catedràtica sosté que el paper dels pares és el de ser “motivadors de tot allò que la criatura farà a l’escola”. Dit amb altres paraules, “les seves actituds en relació als aprenentatges deixen una empremta inconscient en els fills, que, per tant, podran tenir més o menys motivació per als aprenentatges escolars segons si capten aquesta actitud”.

Per la seva banda, Susana Pérez de Pablos, autora del llibre El papel de los padres en el éxito escolar de sus hijos (Catarata), aporta quatre pistes per saber que les criatures van bé: 1) Les famílies fan un seguiment (per preguntes, converses i activitats comunes) de la formació que els seus fills reben als centres escolars. 2) Mantenen un nivell alt d’exigència (sempre segons les capacitats del fill). 3) Vigilen que els fills dediquin un temps determinat a estudiar a casa. 4) Supervisen la manera com aprofiten el temps. Pérez de Pablos precisa, però, que “la relació enumerada no és causal, perquè hi entren en joc altres factors, com ara les capacitats de les criatures”.

Què vol dir tenir èxit escolar?

Segons Maria Rosa Buxarrais, catedràtica de teoria i història de l’educació de la Facultat d’Educació de la UB, vol dir que la criatura va contenta a l’escola; que sent curiositat pels nous aprenentatges, tant els acadèmics com els socials. No només s’aprenen continguts curriculars, sinó que també existeix el que es diu “currículum ocult”, que té relació especialment amb tot allò que es recorda amb el pas dels anys, de relacions humanes, de valors i d’autoconeixement. Hi ha qui diria que anar bé voldria tenir un bon rendiment acadèmic, però aquest punt, segons Buxarrais, només seria una variable més.

Malgrat aquest factor -la capacitat de la criatura-, el llibre recorda que en estudis com Avaluació de l’Educació Secundària. Fotografia d’una etapa polèmica, fet per l’Institut d’Avaluació i Assessorament Educatiu, fins a un 43% dels pares reconeixen com una de les principals causes del fracàs escolar “el poc esforç de l’alumne”. Quan l’estudi enfocava la pregunta als fills, ells reconeixien en un 78% aquest mateix argument, que s’hi havien esforçat poc.

Justament sobre l’esforç, l’escriptora del llibre El papel de los padres en el éxito escolar de los hijos indica que els pares han d’exigir que vagi sempre cap a millor i, en canvi, és preferible ser flexible amb el resultat final. Així doncs, l’esforç en l’estudi s’ha d’exigir, “sense cap tipus de complexos”, per després exigir també “un determinat resultat segons l’esforç que hagin fet”.

Per fer-ho, pares i fills han de fixar junts uns objectius, realistes. I després una planificació de les hores que es necessiten per aconseguir els objectius acordats des del primer moment, i acordar-los pares i fills. “Cal tenir present que les notes no són rellevants per elles mateixes; sinó que el que és molt important és la tendència”. Les notes “permeten saber d’on ve la criatura i localitzar progressos”.

Per acabar, Maria Antònia Rovira, mare de les tres filles que se’n van sortir amb èxit a l’escola, confessa que el més important és que tot el que facin els pares ho facin des de l’amor. “Fins i tot quan estiguin enfadats, si és el cas per motiu de l’escola, que ho diguin des de l’amor”.

Com educar els fills en l'esforç?

Segons la psicòloga clínica i escolar de la Universitat de Granada Trinidad Aparicio:

• Feu-los veure la cara positiva de l’esforç: és valuós i necessari, i els ajudarà a assolir els objectius i les metes que s’han proposat.
• Provoqueu ocasions en què els fills hagin d’esforçar-se: llevar-se aviat, menjar alguna cosa que no els agrada gaire, fer alguna feina de casa que els resulti molesta.
• Expliqueu-los que les coses que es comencen s’han d’acabar i que no s’han de fer malament. Al principi caldrà ajudar-los a ser realistes abans de començar alguna cosa, i ensenyar-los a preveure les conseqüències dels seus actes i decisions.
• La disciplina i l’esforç van junts. És aconsellable tenir un horari, complir unes normes a casa i fer esport.

 Trinitat Gilbert

http://criatures.ara.cat

5 novembre 2016

L’addicció a les TIC té vincles amb el consum de tabac o alcohol

Un estudi alerta del risc de fracàs escolar si s’abusa d’internet

Ser addicte a internet està relacionat amb el consum de tabac o alcohol. El 23,4% dels joves que s’han emborratxat alguna vegada fan un ús problemàtic d’internet, per contraposició a l’11% que no han begut mai. El mateix passa amb el tabac: un 27,1% dels fumadors tenen un ús addictiu de les TIC, mentre que si s’observa els no fumadors, el percentatge baixa a l’11,4%.

El paper de la família pot ser “fonamental” en la prevenció, segons conclou l’estudi L’ús problemàtic de les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC) en els adolescents fet per investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), de l’IDIAP Jordi Gol de l’Institut Català de la Salut (ICS) i la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Universitat Ramon Llull. El text apunta que tot i que no hi ha una relació de causa efecte -és a dir, no vol dir que si un jove fuma també sigui addicte a les tecnologies-, sí que hi ha una “relació important” entre les diferents addiccions. L’estudi es va fer en 28 escoles del Vallès Occidental durant el curs 2010-2011 i hi van participar 5.538 alumnes, d’entre 12 i 20 anys.

Però, exactament, què s’entén per tenir una addicció a les TIC? Segons una de les autores i investigadora de la UAB, Raquel Muñoz, consisteix en “la necessitat d’estar connectat permanentment sense poder disfrutar de qualsevol altra activitat”. “Quan quedem amb algú i no podem escoltar-lo perquè només ens interessa el que passa al mòbil estem tenint un comportament problemàtic”, alerta Muñoz.

Segons l’estudi, les noies són més addictes a les TIC que els nois: un 17% pateixen addicció, enfront de l’11% dels nois. “Les noies fan servir més les xarxes socials i els xats que els nois”, assegura Muñoz, que alerta que aquests resultats podrien variar si l’enquesta es fes avui. Insisteix, per exemple, que l’estudi es va fer fa sis anys i no es va preguntar per l’ús del WhatsApp, sinó pel dels SMS.

Un altre dels punts dels quals alerta l’estudi és la relació del fracàs escolar amb l’abús de les TIC. El 18,6% dels alumnes que tenen un baix rendiment escolar també tenen una addició a internet, mentre que dels que tenen bons resultats, només la pateixen el 12,3%. Les extraescolars també ajuden: el 12,6% dels estudiants que fan activitats després de les classes tenen un ús addictiu, mentre que el percentatge d’addictes creix al 17% entre els que no en fan. Per poder prevenir aquests comportaments, els autors reivindiquen la intervenció de la família. “Cal que controlin el nombre d’hores que passen davant de les pantalles, perquè el seu paper és clau”, assegura Muñoz. Segons mostra l’estudi, només l’11,7% dels que tenen una bona relació amb la seva família pateixen addicció a internet. Per contraposició, un 28,8% dels que tenen problemes familiars en fan un ús abusiu.

Prevenció a les escoles

Davant d’aquestes xifres, l’autora defensa que cal que les escoles actuïn de manera preventiva. “De la mateixa manera que tenim molt clar que als centres cal fer prevenció contra el tabaquisme o contra la mala alimentació, també hem de fer formació sobre l’ús d’internet”, sosté la investigadora, que creu que les accions s’han de fer tant en instituts com en escoles.

En aquest sentit, alerta que els nens cada vegada utilitzen les tauletes des de més petits i que “cal estar a l’aguait”. L’estudi també alerta d’una relació entre l’addicció a les tecnologies i problemes d’agressivitat, ansietat, depressió i trastorns de son, entre d’altres.

“No hem de ser alarmistes perquè les tecnologies ens han portat moltíssimes coses bones, simplement es tracta de ser conscients que cal fer-ne un bon ús”, afegeix l’autora.

NÚRIA MARTÍNEZ

Diari ARA

25/10/2016

CADASCÚ AL SEU LLOC

Quin lloc té la canalla a casa? És evident que són el centre de les atencions però... ¿potser un dels reptes que ens hem de plantejar és com afavorir que descobreixin que hi ha altres persones que també tenen el seu lloc tant a casa com a fora? És una idea que, gairebé de tan lògica, ni la plantegem i, fins i tot, l’acabem oblidant. ¿Han d’aprendre a saber esperar? I tant! I hem d’aconseguir que la seva impaciència no ens porti a donar-los tota l’atenció just quan ens la demanen.

En ocasions els diem que han de pensar que hi ha altres persones amb qui han de compartir els objectes, les amistats, el temps i les atencions. Però potser no els fem notar prou que també les persones adultes -el pare o la mare, l’àvia, l’avi...- tenen el seu lloc i necessiten el seu temps. Massa sovint ens oblidem de fer-ho evident i se’ns barreja amb un mal entès sentiment de culpa o amb el pensament que donem poca atenció a la criatura.

“Ara cal que juguis i t’entretinguis perquè jo estic llegint”. “És que no sé a què jugar, no sé què fer...” I és sentir això i deixar-ho tot i passar a resoldre’ls la situació i fer-los el centre del nostre món. És evident que no sempre és fàcil i que la demanda infantil pressionarà més en la mesura que no s’entengui aquest temps comú i el temps individual. Però la conseqüència és clara: el fet de voler ser omnipresent sumat a la impaciència i l’egocentrisme de la canalla (amb el risc d’un creixent narcisisme) no és una bona combinació. I no oblidem que viure petites negatives i petites frustracions no només no és perjudicial sinó que ajuda a comprendre el món i la realitat.

De fet, la qüestió no és la canalla, perquè a l’escola s’entretenen, esperen, es posen a la fila i saben escoltar. No vull dir amb això que a casa calgui actuar com a l’escola, però cal, de manera progressiva, afavorir aquesta maduresa. Si ho aconseguim, és probable que els nostres infants es trobin amb pares i mares menys atabalats amb les respostes i exigències que la canalla imposa i que no tenen aturador. Així doncs, cal afavorir que entenguin que cada persona té un lloc i unes necessitats i possibilitats de fer altres coses que no siguin estar amb la canalla. Aniran comprenent quin és el seu lloc al món i millorarà el benestar de tots plegats.

M. JESÚS COMELLAS 

Actualitzada el 11/06/2016 00:00

http://www.ara.cat/suplements/criatures/CADascu-Al-lloc_0_1593440651.html

QUÈ PASSA AMB ELS NOSTRES FILLS 4.0?

Psicòlegs, psiquiatres, metges de família, educadors socials i mestres estan assistint a un augment constant d’etiquetes diagnòstiques i malestars individuals. Què els passa als nostres nens?

Nens que, amb 10 anys, duen la clau penjada al coll i una tauleta com a cangur, perquè els seus pares no poden conciliar vida laboral i familiar. Alumnes que comencen tenint dificultats d’aprenentatge i només troben espai per al fracàs en un model educatiu que encara prima l’excel·lència acadèmica i no l’educació integral. Nens amb trastorn de l’espectre autista (TEA) que volen aprendre i créixer i no reben prou suport a l’escola ordinària. TDAH, trastorns de conducta, patologia dual, TEA… Són noms, diagnòstics cada dia més presents en una societat 4.0 amb models socials i estructures familiars i laborals en contínua transformació. Però, ¿com viuen, com creixen els nens i els adolescents en aquest entorn? ¿Com reaccionen i paeixen tots els canvis? Psicòlegs, psiquiatres, metges de família, educadors socials i mestres estan assistint a un augment constant d’etiquetes diagnòstiques i malestars individuals. Dades recents de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) indiquen que, en aquesta ciutat, el nombre d’infants i joves atesos als centres de salut mental infantils i juvenils ha augmentat més d’un 112% els últims 14 anys. D’entre ells, la taxa de canalla diagnosticada amb trastorns mentals greus, com psicosi, trastorn bipolar, trastorns de l’espectre autista o esquizofrènia, s’ha més que doblat (ha passat d’un 4,2% el 2005 a un 9,5% el 2014).

Davant aquest panorama, la Federació Salut Mental Catalunya i la Fundació Pere Tarrés han posat fil a l’agulla per recollir les aportacions de més de 40 especialistes i elaborar un informe sobre la situació de l’atenció a la salut mental d’infants i adolescents. I la radiografia final apunta, entre d’altres, la necessitat urgent de millorar la coordinació entre els agents que treballen per a la salut mental dels més joves -Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ), Equips d’Atenció Pedagògica i d’altres com mestres, metges de capçalera, famílies-, apostar per la inclusió real dels nens i joves amb problemes de salut mental a l’escola ordinària i en la comunitat, i promoure la salut mental com a objectiu preventiu i educatiu de primer ordre en tots els àmbits, però sobretot en una escola amb més espai per a la promoció i educació de la salut mental. L’objectiu final? “Atendre l’infant des de la proximitat i des de les diferents àrees en què conviu -la família, l’escola, el lleure, la cultura o els serveis socials quan hagin d’intervenir-, sent ell i la seva família els protagonistes, participant d’una atenció adequada a les seves necessitats i sent escoltats, informats i capacitats de manera coherent i ajustada a les seves circumstàncies”, conclou el text.

En primera persona

Per arribar a aquesta i altres conclusions, a més dels experts en la matèria, la Fundació Pere Tarrés i la Federació Salut Mental Catalunya van convidar també pares i mares de diverses associacions a donar la seva opinió sobre el que viuen en primera persona per conèixer així, de primera mà, els problemes reals amb què es troben en el seu dia a dia. I una de les primeres situacions que expressen molts pares d’infants i joves amb diversos problemes de salut mental dibuixa la soledat en la qual s’endinsen quan reben el diagnòstic per als seus fills. I donen exemples molt quotidians que ho posen de manifest: es veuran obligats a crear una associació, a fer-se experts en la matèria, a buscar tractaments en la sanitat privada o a haver de pagar de la seva butxaca el monitor de reforç per al menjador de l’escola, perquè no depèn d’Ensenyament sinó de l’AMPA de l’escola.

Una de les preocupacions més citades pels pares i mares és la seva perplexitat i desorientació quan els diagnòstics de diferents professionals no coincideixen, o davant un model educatiu que encara prima els resultats acadèmics per sobre de les habilitats o potencialitats individuals. Per aquest motiu, l’informe reclama “una atenció coordinada entre els diferents serveis en què participa l’infant, amb la qualitat professional necessària per treballar conjuntament, i des d’una mirada comunitària i biopsicosocial, en una xarxa que ha d’estar planificada i articulada”. I ho fa amb una clara voluntat d’incidència política per, tal com explica la directora de Federació Salut Mental Catalunya, Marta Poll, “aconseguir identificar tot el que no va bé, de manera que puguem determinar com millorar-ho”. El Síndic de Greuges i les comissions d’infància i salut del Parlament ja han mostrat interès a conèixer l’informe.

IDEES PER A UNA MILLOR ATENCIÓ

Recollim algunes reflexions dels experts que han participat en l’informe.

Pere Bonet
President del Consell Assessor de Salut Mental i Addiccions del Pla Director de Salut Mental i Addiccions del Departament de Salut

“Una atenció i valoració integral de la persona necessita la integració dels diversos departaments implicats, sobretot entre Ensenyament, la DGAIA i Salut. Per tant, cal millorar les valoracions i els plans d’intervenció compartides, amb la participació dels infants i dels pares. Segurament hem de comprar temps assistencial per poder-ho fer. També hem d’evitar una explicació psicopatològica a tot allò no esperat per l’entorn dels infants i adolescents, i no esperar que l’atenció en un centre de salut mental pugui resoldre problemes que són producte de diversos àmbits: condicions familiars d’atur, de pobresa, processos de dificultats dels pares, abandonament, aïllament social...”

Inma Jeremías
Educadora social de residències infantils i espais familiars

“Els infants d’avui estan envoltats de persones i objectes però els falta l’acompanyament implicat dels adults. Els entenem? Ens hi comprometem? La falta de temps i l’estil de vida tan estressant no afavoreixen la comunicació entre pares-mares i fills. Tots plegats estem molt ocupats i no deixem espai per a la comunicació i el plaer de compartir pensaments, dubtes, neguits, satisfaccions... Viuen en el desconcert del que es diu de paraula i el que se sent interiorment. Els adults immersos en la societat de consum i la competitivitat agressiva no arribem a les solucions que ajudin a trobar el benestar necessari”.

Dolors Vique
Responsable de política educativa de la secretaria socioeconòmica de CCOO

“Cal fer un nou pacte educatiu consensuat i participatiu amb tota la comunitat educativa. Per a CCOO, la reversió de les retallades és la condició per parlar de pacte. La formació inicial del professorat de primària i secundària s’ha de transformar. El professorat no rep formació des de fa molt de temps. Cal dignificar la FP. L’abandonament escolar prematur segueix 3,5 punts per sobre els objectius de l’Estratègia 2020. Caldria distanciar-se de les directrius de l’OCDE pel que fa a l’educació i tenir més present altres organismes com la Unesco”.

Elena Boira
Pedagoga, responsable d'actuacions de suport a la família de la direcció general de Famílies

“Actualment ens trobem famílies cada vegada més reduïdes i plurals, amb un gran augment de la monoparentalitat i de les famílies reconstituïdes. El doble salari a les llars comporta una doble presència femenina a casa i a la feina, però es manté encara un repartiment molt desigual en les feines de casa. Dificultats de conciliació, falta de temps compartit en família. Vivim en una societat molt canviant, basada en el consum i amb grans avenços tecnològics. Això genera noves oportunitats, però també provoca nous riscos que es poden traduir en desorientació i malestars individuals o col·lectius que fan que l’educació familiar sigui una tasca cada vegada més complexa”.

Carmen Grifoll
Psicòloga clínica psicoanalista, directora de la fundació Nou Barris per a la Salut Mental (CSMIJ de Nou Barris)

“El diagnòstic és necessari per indicar el tractament, ja sigui farmacològic, psicoterapèutic o d’orientació i seguiment. Però ens trobem sovint un augment de la demanda de diagnòstic que no permet escoltar el funcionament ni desenvolupar eines del seu entorn. És llavors quan diem que el diagnòstic es pot desviar de la seva funció i llavors classifiquem, cosa que pot portar a una exclusió i una estigmatització. L’excés de medicalització pot ser una manera de respondre al que li passa a un nen sense tenir en compte què causa el seu patiment, conducta o comportament”.

MARTA ESPAR

Actualitzada el 10/06/2016 23:11

http://www.ara.cat/suplements/criatures/Que-nostres-Idees-millor-atencio_0_1593440653.html

EVA MILLET: “DEIXEM DE PREGUNTAR-HO TOT ALS NENS, LA FAMÍLIA NO ÉS UNA INSTITUCIÓ DEMOCRÀTICA”

 

Periodista, autora d’‘Hiperpaternidad’ (Plataforma Actual) Crítica Arran del naixement del primer dels seus dos fills, la periodista Eva Millet va començar a especialitzar-se en temes d’educació i criança. Fa dos anys va posar en marxa el blog ‘www.educa2.info’ i ara acaba de publicar un assaig sobre la hiperpaternitat .

Hem passat de tenir fills moble, a qui fèiem poc cas, a tenir fills altar, que venerem. Una nova generació de pares practica la hiperpaternitat, un model de criança originari dels EUA, i propi de les classes mitjanes i altes, que es caracteritza per una sobreprotecció d’uns fills que s’han convertit en el centre de les famílies del segle XXI. Així ho sosté Eva Millet al seu últim llibre.

Per què els pares d’ara som més protectors?

Una de les raons és demogràfica. Si només tenim 1,3 nens de mitjana, aquest nen és el centre d’atenció i de la vida dels seus pares. I no els estem fent cap favor. Esclar que són superespecials! Però per a tu, no per a tot el món, i s’han d’acostumar que no són el centre de l’Univers. Les famílies abans eren més extenses i tothom -avis, tiets, cosins- participava en la teva educació. Ara no, el model està blindat i no acceptem comentaris ni crítiques de la tribu. A més, tenim els fills de més grans i importem a la criança les eines de la feina. I també hi ha una competència brutal entre pares: els nens són ara signe d’estatus. Són una projecció de tu mateix i les seves fites són les teves. Tot ha de ser perfecte: la casa, el cotxe, les dents i, també, el nen.

Com són els hiperpares?

La hiperpaternitat es caracteritza per una atenció excessiva als nens i una perpètua supervisió. Els pares resolen sistemàticament els problemes als seus fills i això té conseqüències, perquè els estàs fent menys autònoms. Una altra característica és justificar-los contínuament i estimular-los precoçment. Hi ha una tendència a intentar que els nens ho facin tot com més aviat millor perquè siguin supernens, però això té dues derivades. Estem prenent als nens el més important de la infantesa, que és el temps per jugar, i no tenen temps per avorrir-se, i de l’avorriment en pot sortir la creació. Està bé que facin alguna activitat però el màxim haurien de ser tres tardes ocupades, i ja em sembla molt.

“Estic farta de fer que la infantesa del meu fill sigui màgica”, deia la carta d’una mare que es va fer viral.

Trobem pares insegurs perquè hi ha sobreoferta de mètodes i experiències que el nen ha de viure, i això suposa un estrès afegit. Sembla que no puguis quedar-te a casa un cap de setmana sense fer res, i els nens a vegades també ho demanen. Estan farts de tanta acadèmia precoç i no hauria de ser així perquè els mates les ganes d’aprendre i la curiositat.

Com podem saber si ens hem convertit en hiperpares?

Hi ha dos senyals. Un, si no ets capaç d’observar el teu fill sense intervenir a la primera oportunitat. I un altre és quan es parla en plural dels fills: “Avui tenim un examen”, “Hem aprovat”, “Hem suspès”...

Els hiperpares també intervenen molt en l’escola.

Està bé que els pares s’impliquin en l’escola, que hi col·laborin, però cadascú ha de saber quins són els seus límits. El problema és que sovint acaba en enfrontament.

Triar escola provoca molt d’estrès als pares.

I no hauria de ser així. Els nens haurien d’anar a l’escola del barri. Però hi ha la idea que han d’anar a l’escola perfecta on fan l’última tècnica pedagògica. És un estrès. Els pares visiten 25 escoles, fan excels i després no es refien de l’escola a la qual l’acaben portant.

I quins nens estem criant?

Estem criant nens amb una visió molt inflada de si mateixos. Estem criant nens L’Oréal : “Perquè jo ho valc”. Però d’altra banda, són nens molt dèbils que mai han après a resoldre els seus problemes, perquè mai els has donat l’oportunitat ni les eines i davant un petit problema es desmunten. Recordo el cas d’una estudiant nord-americana a Barcelona que es va quedar atrapada a l’ascensor i en lloc de tocar l’alarma va trucar a la seva mare als Estats Units perquè l’hi resolgués. Estan acostumats que els pares els diguin què han de fer. En estar tan protegits són insegurs i tenen moltes pors: nens amb por de dormir amb el llum apagat, d’estirar la cadena, de menjar coses noves...

¿La criança natural o maternitat intensiva pot ser un problema?

La maternitat s’ha professionalitzat en el sentit que hi ha dones que fan de la maternitat la seva feina i es defineixen com a full time mums. S’acaba embogint. El nen és el teu referent però hem de tenir altres activitats a la vida.

I quin és l’antídot per revertir la hiperpaternitat?

L’ underparenting o sana desatenció dels fills. Com a pares la nostra feina és estar pendent dels fills però sense intervenir a la primera ni fer-ne un drama. Si la nena està desganada no vol dir que tingui anorèxia, i si un dia no la deixen jugar a futbol no és bullying. Poso l’exemple de la motxilla: quan el nen surt de l’escola no li has de portar la motxilla com si fossis el seu majordom. Si pesa, treu-li un parell de llibres. L’has de fer responsable de les seves coses. I també deixar de preguntar-l’hi tot: “Que vols dormir?”, “Que vols dinar?”, “Que vols un Dalsy?”... Hi ha aquesta idea que la família és una institució democràtica i no, la família és una jerarquia: els pares a dalt i els nens a baix. Tots hi participem però no li pots preguntar a un nen de 3 anys què vol per sopar.

LARA BONILLA

Diari ARA 10/05/2016